![]() |
Pol Piqué Marré WEB |
Crítica de Ramon Casalé (català) (castellano)
POL PIQUÉ. LA REALITAT DE LA PINTURA “El realisme en art és una il·lusió. Tornem el que ens agrada de les coses, el que ens atrau d’elles; però aquests sentiments no són respectats per la realitat ¡ No sabeu el que és la causa dels sentiments ¡ Tot bon art ha presumit de realista.” Friedrich Nietzsche. Aforismes i altres escrits filosòfics. Hi ha moltes maneres de representar la realitat en el món de la pintura, principalment si es tracta de reproduir allò tangible, tal com sorgeix a la vista i de manera fidel. El realisme pictòric apareix a mitjans del segle XIX, sent Gustave Courbet el seu màxim representant, a qui li interessava mostrar la part més quotidiana de la gent que l’envoltava, buscant el detall, allò més pròxim als seus ulls. Però més a prop nostre tenim a altres pintors com, per exemple Martí Alsina, Joaquim Vayreda i Modest Urgell, models d’una tendència on el paisatge rural és el principal motiu dels seus quadres naturalistes, donant protagonisme als efectes lumínics, tal com es percep pels continus canvis cromàtics que depenen de la llum del dia, així com per l’atmosfera humida i boirosa que es respira als boscos i camps conreats de La Garrotxa o del Berguedà. Un segle més tard apareix als Estats Units una nova tendència artística denominada hiperrealisme, com una mena de retorn a l’art figuratiu amb contraposició a l’art abstracte que, en aquells moments, s’imposava tant als Estats Units com a Europa. L’hiperrealisme és la continuació del pop-art, mostrant interès pels temes quotidians i intranscendents com, de fet, també va succeir amb Courbet. Una circumstància essencial en aquesta tendència és l’ús de la fotografia, que serveix de gran ajut a l’hora de mostrar imatges extretes d’altres moments i que posteriorment s’incorporaran als quadres. Des d’una vessant més actual tenim al jove pintor Pol Piqué com a seguidor d’aquestes corrents, des d’una visió més personal, però que en el transcurs del temps ha anat passant del realisme a l’hiperrealisme, fruit també de la pròpia evolució que ha experimentat la seva obra. Una obra que es manté fidel a la figuració, sobretot perquè encara té moltes coses a dir. Ell mateix es considera un artista “perfeccionista i crític”, la qual cosa és certa, doncs com a tot artista que es mou dins d’aquest àmbit creatiu, ho ha de ser: no pot deixar res a l’atzar, sinó que tot ha d’estar situat al seu lloc en cada moment o instant. Pol Piqué s’interessa per gairebé totes les temàtiques pictòriques: paisatge urbà, rural i marítim, natures mortes, interiors, figura i retrat. Utilitza principalment dues tècniques: l’acrílic i l’oli, a més del pastel i el dibuix a llapis i bolígraf. Podríem dividir el seu treball en dues etapes principals, amb tot això el mateix artista senyala que l’obra “evoluciona amb el transcurs del temps, originant l’aparició de diverses etapes artístiques”. La primera etapa creativa apareix l’any 2005, quan mostra diversos paisatges de la Garrotxa, el Moianès i el País Basc, que recorda l’estil realista i naturalista de Vayreda o Urgell, on predominen la llum i l’atmosfera dels llocs representats, cas d’un camp de blat, d’un bosc frondós o de cases aïllades, però en canvi el que s’adverteix és l’absència de l’ésser humà, però que, d’alguna manera, es troba present, degut a que algú ha conreat el camp o bé viu en aquestes cases. El paisatge urbà sorgeix un any més tard, amb escenes de París i de Venècia, així com la sèrie sobre el mercat de la Boqueria, on s’observa el moviment constant de la gent mentre compra o passeja pel mercat. S’aprecia una gran diversitat cromàtica i lumínica en aquests olis, degut principalment al gran nombre de persones que circulen constantment i també per la diversitat dels productes que ofereixen les parades. El mateix any es produeix un canvi important en el seu treball, ja que s’endinsa en l’univers de l’hiperrealisme, no obstant també crea obres d’estil realista. Dins d’aquest apartat hiperrealista hi ha uns pastels sobre làmina blava i marró on apareixen una sèrie de pantalons penjats d’un estenedor, apreciant-se nítidament els plecs de la roba, evocant els vestits d’època barroca, primordialment perquè mostren l’estil i la classe social dels personatges representats. Tanmateix, a les natures mortes els hi dedica una especial atenció, tal com veiem en escenes que recorden el treball d’Antonio López, cas dels codonys, les peres i altres fruits. El 2009 fa una sèrie de paisatges en blanc i negre que retornen al realisme, on apareixen diferents llocs de Barcelona, entre ells l’acrílic Plaça de Sarrià, que va guanyar el 1r Premi del Concurs de Pintura ràpida del Centre Cívic de Sarrià. És important destacar aquest fet, ja que la pintura ràpida requereix un gran domini tècnic, i tenint en compte la joventut de l’artista, encara té més mèrit l’obtenció del premi. També pinta altres poblacions catalanes com Rupit, Besalú, Camprodon i Tossa, o inclús Venècia. Aquest anar i tornar d’un estil a l’altre es deu al fet de voler trobar el seu propi espai dins de la pintura, o el que és el mateix, d’anar a la recerca de la seva singularitat com a creador. En canvi, els seus treballs des del 2010 fins a l’actualitat, ja demostren que l’hiperrealisme va adquirint més importància, tal com observem en els paisatges urbans dedicats a Barcelona, dins d’un estil que ens recorda al pintor nord-americà Richard Estes, que ofereix la ciutat de Nova York des de diferents angles, on els automòbils eren els principals protagonistes. Piqué el que fa és ensenyar-nos les principals arteries de la ciutat, on es percep el moviment dels vehicles i també els edificis més significatius. El pintor manxec Antonio López també mostra Madrid des de diversos punts de vista, però només li interessen els edificis i no el que succeeix entorn d'ells, a diferència d’Estes. La sèrie més recent, concretament la del 2015, tracta el tema marí, on apareixen un gran nombre de nusos mariners que serveixen per amarrar els vaixells al port de Barcelona. Aquí ja s’aprecia la maduresa de l’artista a l’hora de centrar-se en una temàtica concreta, explorant al màxim les seves possibilitats creatives. Hi ha un altre pintor que des de fa molt temps li interessa aquest contingut, com és Josep Laporta, artista de la Galeria Comas de Barcelona, que també distingeix la importància que té el detall a nivell pictòric, i que des d’un aspecte que podríem indicar com anecdòtic del que és una marina, passa a ser aquí el principal protagonista. De fet com he mencionat abans, l’hiperrealisme focalitza tot allò intranscendent i quotidià. També el retrat és motiu de la seva atenció, tal com veiem en la sèrie de dibuixos a llapis de l’any 2008, on sorgeixen diversos personatges, la majoria d’ells mostrats de manera molt realista, expressant perfectament el caràcter i la identitat de cadascun d’ells. Els ulls, la mirada, les arrugues, la boca o les orelles, són indicadors de la seva personalitat. En resum, podríem afirmar que amb Pol Piqué tenim un valor creixent dins del panorama figuratiu del nostre país. La circumstància, tal com he mencionat abans, de què el dibuix sigui fonamental en el seu treball, demostra perfectament una base solida per a dedicar-se plenament a la pintura. És evident que ha elegit un estil difícil i complicat, però a la vegada il·lusionant i gratificador que el públic agraeix, com encertadament ens adverteix el filòsof alemany Nietzsche. Només voldria afegir que ha de seguir amb la recerca de la seva pròpia línia creativa, sense mirar al darrera, ja que allò fonamental és anar aconseguint gradualment els objectius anhelats. Ramon Casalé
POL PIQUÉ.
LA REALIDAD DE LA PINTURA Friedrich Niertzche. Aforismos y otros escritos filosóficos. Hay muchas maneras de representar la realidad en el mundo de la pintura, principalmente si se trata de reproducir eso tangible, tal como surge a la vista y de manera fiel. El realismo pictórico aparece a mediados del siglo XIX, siendo Gustave Courbet su máximo representante, a quien le interesaba mostrar la parte más quotidiana de la gente que le envolvía, buscando el detalle, eso más próximo a sus ojos. Pero más cerca nuestro tenemos a otros pintores como, por ejemple Martí Alsina, Joaquim Vayreda i Modest Urgell, modelos de una tendencia donde el paisaje rural es el principal motivo de sus cuadros naturalistas, dando protagonismo a los efectos lumínicos, tal com se percibe por los continuos cambios cromáticos que dependen de la luz del día, así como por la atmosfera húmeda y de niebla que se respira en los bosques y campos conreados de La Garrotxa o del Berguedà. Un siglo más tarde aparece en los Estados Unidos una nueva tendencia artística denominada hiperrealismo, como un tipo de retorno al arte figurativo en contraposición al arte abstracto que, en aquellos momentos, se imponía tanto en los Estados Unidos como en Europa. El Hiperrealismo es la continuación del pop-art, mostrando interés por temas cotidianos y intranscendentes como, de hecho, también sucedió con Courbet. Una circunstancia esencial en esta tendencia es el uso de la fotografía, que sirve de gran ayuda en la hora de mostrar imágenes extraídas de otros momentos y que posteriormente se incorporarán en los cuadros. Desde una vertiente más actual tenemos al joven pintor Pol Piqué como a seguidor de estas corrientes, desde una visión más personal, pero que en el transcurso del tiempo ha ido pasando del realismo al ’hiperrealismo, fruto también de la propia evolución que ha experimentado en su obra. Una obra que se mantiene fiel a la figuración, sobretodo porque aún tiene muchas coses a decir. El mismo se considera un artista “perfeccionista y crítico”, la cual cosa es cierta, entonces como a todo artista que se mueve dentro de este ámbito creativo, lo ha de ser: no puede dejar nada al azar, sino que todo ha de estar situado en su lugar en cada momento o instante. Pol Piqué se interesa por quasi bien todas las temáticas pictóricas: paisaje urbano, rural y marítimo, naturalezas muertas, interiores, figura y retrato. Utiliza principalmente dos técnicas: el acrílico y el oleo, a más del pastel y el dibujo a lápiz y bolígrafo. Podríamos dividir su trabajo en dos etapas principales, con todo esto el propio artista señala que la obra “evoluciona con el transcurso del tiempo, originando la aparición de diversas etapas artísticas”. La primera etapa creativa aparece en el año 2005, cuando muestra diversos paisajes de la Garrotxa, el Moianés y el País Vasco, que recuerda el estilo realista y naturalista de Vayreda o Urgell, donde predominan la luz y la atmosfera de lugares representados, caso de un campo de maíz, de un bosque frondoso o de casas aisladas, pero en cambio el que se advierte es la ausencia del ser humano, pero que, de alguna manera, se encuentra presente, debido a que alguien ha conreado el campo o bien vive en estas casas. El paisaje urbano surge un año más tarde, con escenas de París y de Venecia, así como la serie sobre el mercado de la Boquería, donde se observa el movimiento constante de la gente mientras compra o pasea por el mercado. Se aprecia una gran diversidad cromática y lumínica en estos oleos, debido principalmente al gran número de personas que circulan constantemente y también por la diversidad de los productos que ofrecen las paradas. El mismo año se produce un cambio importante en su trabajo, ya que se adentra en el universo del hiperrealismo, no obstante también crea obras de estilo realista. Dentro de estet apartado hiperrealista hay unos pasteles sobre lámina azul y marrón donde aparecen una série de pantalones colgados de un estendedor, donde se aprecia nítidamente los pliegues de la ropa, evocando los vestidos de época barroca, primordialmente porque muestran el estilo y la clase social de los personajes representados. Así mismo, a les naturalezas muertas les dedica una especial atención, tal como vemos en escenas que recuerdan el trabajo de Antonio López, caso de los membrillos, las peras y otras frutas. El 2009 hace una serie de paisajes en blanco y negro que retornan al realismo, donde aparecen diferentes lugares de Barcelona, entre ellos el acrílico Plaça de Sarrià, que ganó el 1er Premio del Concurso de Pintura rápida del Centro Cívico de Sarriá. Es importante destacar este hecho, ya que la pintura rápida requiere un gran dominio técnico, y teniendo en cuenta la juventud del artista, aún tiene más merito la obtención del premio. También pinta otras poblaciones catalanas como Rupit, Besalú, Camprodón y Tossa de Mar, o incluso Venecia . Este ir y volver de un estilo a otro se debe al hecho de querer encontrar su propio espacio dentro de la pintura, o lo que es lo mismo, de ir a la búsqueda de su singularidad como a creador. En cambio, sus trabajos des del 2010 hasta la actualidad, ya demuestran que el hiperrealismo va adquiriendo más importancia, tal como observamos en los paisajes urbanos dedicados a Barcelona, dentro de un estilo que nos recuerda al pintor norte-americano Richard Estes, que ofrece la ciudad de Nova York des de diferentes ángulos, donde los automobiles eran los principales protagonistas. Piqué lo que hace es mostrarnos las principales arterias de la ciudad, donde se percibe el movimiento de los vehículos y también los edificios más significativos. El pintor manchego Antonio López también muestra Madrid des de diversos puntos de vista, pero sólo le interesan los edificios y no lo que sucede en el entrono de ellos, a diferencia de Estes. La serie más reciente, concretamente la del 2015, trata el tema marino, donde aparecen un gran número de nudos marineros que sirven para amarrar los barcos al puerto de Barcelona. Aquí ya es aprecia la madurez del artista a la hora de centrarse en una temática concreta, explorando al máximo sus posibilidades creativas. Hay otro pintor que des de hace mucho tiempo le interesa este contenido, como es Josep Laporta, artista de la Galería Comas de Barcelona, que también distingue la importancia que tiene el detalle a nivel pictórico, i que des de otro aspecto que podríamos indicar com anecdótico de lo que es una marina, pasa a ser aquí el principal protagonista. De hecho como he mencionado antes, el hiperrealismo focaliza todo eso intranscendente y cuotidiano. También el retrato es motivo de su atención, tal com veíamos en la serie de dibujos a lápiz del año 2008, donde surgen diversos personajes, la mayoría de ellos mostrados de manera muy realista, expresando perfectamente el carácter y la identidad de cada uno de ells. Los ojos, la mirada, las arrugas, la boca o las orejas, son indicadores de su personalidad. En resumen, podríamos afirmar que con Pol Piqué tenemos un valor creciente dentro del panorama figurativo de nuestro país. La circunstancia, tal como he mencionado antes, de que el dibujo sea fonamental en su trabajo, demuestra perfectamente una base sólida para dedicarse plenamente a la pintura. Es evidente que ha elegido un estilo difícil y complicado, pero a la vez ilusionante y gratificador que el público agradece, como encertadamente nos advierte el filósofo alemán Nietzche. Sólo querría añadir que ha de seguir con la búsqueda de su propia línea creativa, sin mirar atrás, ya que lo fonamental es ir consiguiendo gradualmente los objetivos anhelados. Ramon Casalé
|